El passat cap de setmana es va estrenar en el Teatre Principal de Castelló “Família Normal” el nou espectacle de L'Horta Teatre. Una obra escrita per Núria Vizcarro i dirigida per la qual ha sigut professora de l'Escola de l'Actor, Pau Pons.
Una de les tres protagonistes és Laura Pellicer, exalumna de l'Escola de l'Actor i membre de l'equip d'administració del centre.
Laura Pellicer, Verònica Andrés i Rosanna Espinós són les encarregades d'interpretar esta comèdia agredolça en la qual tres dones s'enfronten al seu passat però també al seu futur a través d'objectes i records que habiten a la casa familiar, la casa on s'han criat.
Amb la nostra exalumna Laura hem estat parlant després de l'estrena a Castelló de “Família normal”.
Explica'ns, Com és el teu personatge?
Laura: El meu personatge és la filla d'Adela, una de les germanes, que torna de Londres on estudia i es troba amb el plantejament de la venda de la casa de la seua iaia. És una jove impulsiva, valenta i una mica perduda. Té una gran consciència social, però al mateix temps viu en una bambolla de comoditat i privilegis que no la deixa veure més enllà.
Un muntatge creat, dirigit i protagonitzat per dones…
Laura: Exacte, el que més m'agrada és el poder i la presència femenina i això m'ha portat a gaudir del treball diari amb estes grans dones professionals, tan enormes i a les quals admire molt, ha sigut un gust i un aprenentatge personal molt gran. Hem tingut la sort d'encaixar totes, de tindre una gran afinitat, de riure'ns i abraçar-nos en els moments d'èxit i de riure'ns i abraçar-nos també en els moments de frustració. A més treballar amb elles i per a l'Horta Teatre és molt fàcil.
Com ha sigut treballar amb Pau Pons?
Laura: Pau va ser una de les meues professores durant els seus anys de formació professional a l'Escola de l'Actor. Treballar amb ella ha sigut tot un privilegi i un plaer molt gran. La vaig conéixer a l'scola, a qui els he d'agrair el gran professorat que vam tindre. Ella era la meua professora d'entrenament, tindre una mestra com ella és una grandíssima sort. Recorde que cada dia ens preguntava per alguna obra de teatre que havíem anat a veure el cap de setmana perquè, encara que la seua classe era molt física, ens animava a que vérem molt teatre.
Com diem les companyes de Família Normal, és un “motoret”: incansable en l'hora de crear i treballar. Però a més és una “bonicor” de persona amb molta paciència. Ser dirigida per ella és com córrer una marató: acabes feta pols però molt satisfeta.
Com va ser l'estrena en el Teatre Principal de Castelló?
Laura: L'estrena va ser molt acollidora. Els dos dies es va omplir amb un públic molt agraït, malgrat l'estrany el feedback que es rep amb màscares. Però encara així es nota l'ambient que es crea al pati de butaques, un ambient nostàlgic i divertit provocat per l'obra.
Treballar en temps de pandèmia… Ha condicionat el virus el procés de creació?
Laura: Vam fer diverses quedades abans que tot això explotara, però el virus ens va pillar en ple procés. Havíem de quedar per a fer improvisacions, parlar dels personatges, de l'obra, llegir escenes... Però no es va poder acabar este treball, així que Núria i Pau van continuar treballant a distància durant el confinament.
Una vegada vam poder eixir, vam quedar per a llegir l'obra ja acabada. Per sort la situació no ens va impedir començar amb els assajos previstos per al mes de juny. Després de dos mesos de quarantena sense vorer a cap conegut en persona i, sobretot, arrimar-se i tocar a la gent, assajar i no portar estes costums i estes restriccions, és complicat. Per sort, em van ajudar a llevar-me-les de damunt i poder treballar d’una manera més lliure i “normal”.
*Fotografia: Nerea Coll.