Parlem amb Pepa Juan, una artista que s'atreveix amb tot. Actriu, docent, autora... Ens concedeix un estoneta del seu temps per a contestar les nostres preguntes i parlar-nos del seu treball.
De què tracta “ADA” (2n premi del XVI Certamen Internacional de Teatre Breu “Ciutat de Requena”)?
Ada està ambientada en el món universitari. L'obra comença amb Ada i la seua filla Diana, s'estan arreglant per a assistir a la lectura de tesi de Diana. Casualment és el mateix dia que la va llegir sa mare vint-i-cinc anys arrere i les dos versen sobre el món clàssic. Ada té un secret que l'ha condicionat durant tota la seua vida, també un interrogant. Només tornant al passat podrem desvelar la veritat. I eixe coneixement serà un element sanador per al futur.
D'on surt el teu interés per l'escriptura teatral?
La meua incursió en l'escriptura en general sorgeix d'una manera circumstancial. Per una necessitat creativa i econòmica. En una temporada especialment difícil, vaig veure en l'agenda de l'AAPV un certamen de relat curt. Jo mai havia escrit res excepte algun text construït a partir d'improvisacions d'alumnes. Mai m'havia posat davant d'un full en blanc. Tenia una història que comptar. I la vaig comptar. Em va produir una gran satisfacció. Vaig tindre la sort de guanyar el certamen amb eixe primer relat, i ja, quan el treball no m'ho impedeix, he continuat escrivint. Ho visc com una grata sorpresa, com una cosa que no esperava. Una llàstima no haver-ho provat abans. Em dóna molta ràbia, haguera aprés amb els anys. Escriure teatre em produïa molt respecte. Començar a fer-ho també va ser en certa manera casual. Em vaig apuntar a un curs de tres dies que va organitzar la SGAE amb Antonio Rojano, ens va fer escriure una escena i quan va acabar el taller vaig pensar que tal vegada podria provar a continuar. D'ací va eixir el meu primer text teatral Acompanya’m en la nit, que va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira. Ara vaig alternant. A l'estiu normalment escric teatre i durant la resta de l'any, quan tinc uns dia, em pose amb algun relat.
Des de 2013 molts dels teus textos han sigut premiats, destacant sobretot en el gènere de relat breu… Com t'enfrontes a la creació d'una peça tan “limitada” pel que fa a la seua extensió?
Normalment em ronda la idea i em pose. Sóc prou anàrquica a l'hora d'escriure. Quan comence no tinc totalment estructurada la idea. De fet, alguna vegada m'ha succeït que no he sabut què comptaria. I una vegada començada ja la peça ho he descobert. Açò té perills, molts errors, molt material que després veus que no servix i has de tornar a redirigir. Però també és molt interessant perquè jo crec que el subconscient es posa a treballar i et sorprens. Et preguntes: açò d'on ha eixit? I normalment és el que mes m'agrada de tot el relat. No sé si és bo o roín però jo no sé fer-ho d'una altra manera. El relat curt és difícil, has de comptar una història en molt poc espai, crear atmosfera, univers, amb molt poques paraules. Però també és molt gratificant. Un dels relats que mes m'agraden de Lluïa Berlín ocupa mitja pàgina i és meravellós. M'encantaria escriure bons relats.
També impartixes classes en les nostres aulas... Quin paper juga la docència en la teua vida? Quin és el teu punt de vista respecte a la formació d'actors i actrius?
Juga un paper molt important. Els actors preferim fer teatre, sessions d'audiovisual. Diguem que la docència és el pla B. A mon m'agrada fer classe, el contacte amb els alumnes, la creació en conjunt, em resulta molt gratificant. Al principi, quan m'ho proposen em dóna una certa peresa però després m'entregue al treball d'una manera molt entusiasta, amb passió, a vegades m'ha paregut que inclús amb una certa exageració. També estan els dubtes. I sorprenentment, cada vegada tinc mes. Este curs quan havia de començar les classes m'assaltaven preguntes del tipus: Què els vaig a dir? Què els puc aportar jo als alumnes? Després i des de la primera sessió apareixen els recursos i el bagatge acumulat amb els anys i tot comença a fluir. Este quadrimestre que he estat amb els alumnes de tercer ha sigut molt lúdic, tal vegada pel text que hem treballat, escenes de la deliciosa obra de Sanzol, La tendresa, una meravellosa obra per laque hem anat transitant. Espere que els alumnes ho hagen viscut amb la mateixa intensitat i alegria que jo.
Actriu, directora, dramaturga... Tens algun projecte entre mans que pugues comptar-nos?
Per ara tinc assajos per a Històries amb minúscules (text i direcció d'Amparo Vaja) i unes sessions en Paradís, una sèrie per a Movistar on vaig treballar el passat estiu i que en breu iniciarà el rodatge de la segona temporada. Al març passat, per la pandèmia es va truncar un projecte de sèrie que es rodava a Alcoi para A punt, Desenterrats, que espere que es reprenga perquè tindria treball durant tres mesos, però per ara no se sap res. I estic escrivint un text que em fa molta il·lusió, a què tem i ame per igual. Com deia Rodoreda, escriure bé, costa. També m'han invitat al Torneig de Dramatúrgia que se celebra al juny i hauré de començar a pensar en alguna peça curta.
Què li demanes al futur?
Molta calma, molta força, molta il·lusió, molta alegria. I temps. Enguany han mort dos persones molt pròximes, dos amics d'adolescència, amb els que vaig compartir biografia en uns anys molt importants. La vida és molt fràgil, sovint ho oblidem. Temps per a poder viure, per a acompanyar la meua filla, per a poder disfrutar de bons moments. Professionalment, temps també per a poder fer coses que encara no he fet. M'agradaria en algun moment dedicar-me a escriure una novel·la. M'encantaria poder participar en alguna pel·lícula interessant. Poder muntar este text que estic escrivint i fer un personatge de l'obra. En definitiva, i posats a demanar, un moltet de prosperitat.