Carlos Ruiz és escriptor, director i actor. Un ex alumne i ara professor de l'Escola de l'Actor que no deixa mai de crear i que ara presenta el seu primer text llarg editat.
“Només quedarà la pluja” és el títol del text guanyador de la V Convocatòria d'autoria d'Ultramar i la Fundació SGAE amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura, una acció que aposta pel teatre de text i l'autoria.
El text s'ha presentat al públic en format llibre dins del que és una nova editorial Sala Ultramar Edicions que pretén posar en valor el treball de l'autoria i fer-la perviure en el temps. El treball, tutoritzat per l'autora Begoña Tena, inclou a més un pròleg teòric sobre l'escena valenciana realitzat per Ramon Rosselló.
Carlos Ruiz ens parla de la seua obra, del seu punt de partida, del treball amb Begoña Tena i dels seus plans de futur…
Es llig teatre en temps de pandèmia? O millor… Es llig teatre amb o sense pandèmia?
Qui viu el teatre i té afició per llegir-lo, el fa sempre que pot. Els textos són una font inesgotable d'històries i d'inspiració per a creadores, actrius, actors… Almenys és el meu cas. Quan llig teatre el meu cap no deixa de treballar amb este material. Imagine la proposta escènica, imagine les intencions, els moviments… Resulta estimulant… Com una base perquè un jugue i imagine. I quin millor moment per a fer-ho que estos temps en els quals estem tan limitats, passant la majoria del nostre temps lliure tancats a casa.
Com sorgeix “Només quedarà la pluja”?
Fa anys va contactar amb mi Aitor Caballer, company i amic, per a encarregar-me un text. Li abellia contar una història familiar que parlara d'un viatge. Aquella idea (com sol passar-nos a tots el que intentem crear alguna cosa) va quedar oblidada en un calaix i un dia, fa dos anys, va tornar a aparéixer. En eixe moment va ser quan ho vaig veure tot clar. Aquell viatge va trobar un punt de partida, un destí i, sobretot, una motivació. L'única cosa que faltava era recórrer el camí que unia els dos punts… Esta ha sigut la vertadera aventura. El “Només quedarà la pluja” que ha quedat té alguna cosa d'aquell esperit, però a penes s'assembla a la idea inicial. El que ha sorgit és un projecte totalment personal. Un viatge en el qual mai veiem el recorregut físic dels personatges (que només paren en estacions de servei idèntiques), però sí el seu recorregut emocional.
Què ens pots avançar del text abans que ens el llegim?
Bé, bo… Jo sóc molt mirat amb tot el tema dels spoilers... Així que mesuraré molt les meues paraules. El text parla, com ja he dit, d'un viatge. Però, per damunt de tot, parla d'una família. Acompanyem a una mare i als seus dos fills en un viatge per carretera. De fet així és com es diuen els personatges en el text: “MARE”, “FILLA”, “FILL”… Perquè, en certa manera, això és el que els defineix a nivell individual i també com a part del grup. Al llarg del recorregut faran tres parades, que són les tres escenes en les quals es divideix el text. La primera d'elles és al poble de la infància, en el qual van viure fa molts anys… però del qual van haver de marxar-se. Aquell dia, a més, hi ha una tempesta molt forta causada per una alerta d'huracà. Encara que ells no detenen el seu viatge… De fet viatgen cap a aquella tempesta…
Com ha sigut treballar en la residència tutoritzat per Begoña Tena?
No sóc un tio molt místic, però ací sempre responc el mateix. Jo ja sabia que la meua tutora anava a ser Begoña abans que m'ho comunicaren des de la sala. No sé per què, però tenia el pressentiment que ella anava a ser la persona que m'assignarien per al projecte. I així va ser. Vaig conéixer a Begoña justament a l'Escola de l'Actor, quan va dirigir el muntatge de final de carrera de “Infames”, i vaig notar una connexió amb ella i amb el seu imaginari. És una autora meravellosa i també una actriu fantàstica. Té alguna cosa en la seua escriptura que em resulta molt pròxim a com vull que sone la meua pròpia veu com a autor. Ella té molts recursos, molt bones idees i és, a més, una psicòloga excel·lent… que és una cosa que, al final, fa molta falta en el procés. Repetiria mil vegades més l'experiència amb ella, de veritat.
Com senta tindre publicat un llibre?
Senta de meravella. La majoria de vegades que fem coses en teatre, naixen i moren molt ràpid. Constantment tenim idees que plasmem en el text. Assagem, fem vestuari, escenografia, les posem en peus i després… pel següent projecte. Així és una mica esta lluita per estar ací. Però una publicació és, en certa manera, com un espai d'exposició permanent. És una idea que ha passat al pla del físic. Ja és una idea tangible, palpable. Has arribat ací, has escrit això i ací queda i quedarà per sempre. Sempre que hi haja algú que vulga llegir-ho, clar. Diuen que en esta vida un ha d'escriure un llibre, tindre un fill i plantar un arbre… Hauré de començar a ficar-me canya amb les altres dues…
Tens plans de futur per a aquest text?
Tinc el pla més gran que pot haver-hi, clar… que és posar-lo en peus. A més d'autor, sóc actor i director. Sempre tinc un ull posat en l'escena, en com quedaria això que escric sobre un escenari. De fet, va ser una cosa de la qual em va costar molt desfer-me durant l'escriptura del text. Acostumat a escriure sempre coses que després jo mateix he d'adaptar a xicotets formats o festivals, de sobte tenia la llibertat d'escriure tot allò que imaginara, pensar en gran, sense necessitat de saber després de quina manera podria aconseguir aquells recursos. Així que no em vaig limitar a res i ara em tocarà (a mi o a qui vulga muntar-ho) representar de la millor manera possible tot això que he escrit. Serà tota un viatge, això ho tinc clar. Però al final d'això va esta història.