Actriu, bateria, cantant, exalumna ESAC… Per a la gent despistada que encara no et conega... Qui és Carmen Díaz?
Soc una persona amb moltes inquietuds i em flipen els reptes! M'encanta interpretar, ja siga a través de la música, el cant o posant-me en la pell d'un personatge. La música sempre ha format part de la meua vida i ha anat sempre en paral·lel a la meua formació com a actriu. Quan vaig entrar a l'Escola de l'Actor en 2008 vaig començar també a tocar la bateria, des de llavors he anat afermant esta habilitat que avui dia m'ha regalat un munt de treballs súper especials. Durant un temps vaig pensar que ser tan polifacètica no era una cosa positiva per a la meua carrera com a actriu, però estava equivocada. Som tantes i tants actors i actrius que diferenciar-se per alguna qualitat acaba sent una cosa que pot jugar a favor teu, en el meu cas no ha estat una cosa premeditada, simplement no he deixat de fer el que m'apassiona. Soc una privilegiada. Quan culls fruits perquè has estat fidel a tu mateixa i t'ho has “currat” és una sensació molt bonica i gratificant.
Al llarg d'estos anys t'hem seguit la pista en teatre, audiovisual, circ, televisió…Com valores la teua trajectòria? Hi ha alguna cosa que et quede per provar?
La veritat és que mire enrere i em sent orgullosa del camí recorregut, amb les seues etapes bones i dolentes. Vaig començar fent teatre, musicals, després va vindre l'audiovisual: curts, vídeo-art, videoclips, publicitat, la meua primera pel·li; primer contacte amb el doblatge i les locucions. Més tard vaig fer un alt en el camí, em vaig rapar el pèl i em vaig centrar en la música. Vaig estar un parell d'anys com a bateria d'una altra banda, cantant en el meu grup i treballant de cambrera. A partir de 2018 tot va començar a assentar-se, una amiga va tindre una idea per a un espectacle amb la seua companyia de circ i va voler que participara com a actriu, bateria i cantant, i així muntem “Yo, Púb(L)*ica”, era la primera vegada que posava totes les meues passions juntes en un escenari. Després va vindre “10.852” (Arritmados Circ) “Perenne” (IVC), la “V Nit del Circ” (Teatre principal de Castelló), “Marjal” (Ínsula Dramatària Josep Lluis Sirera, IVC), “La Confiança” (Sala Ultramar), “Ruido Blanco” (Luna y panorama + Radiante. Teatre Musical), “Peus Dalt” (Spinish Circ). En tots estos treballs com a actriu hi ha hagut un component musical, ja siga amb la bateria o amb la veu.
En 2023 vaig participar en la sèrie “Després de tu”, un caramelet de personatge, “La Closca”, que (sorpresa!) també era percussionista,”. Va ser la primera vegada que feia alguna cosa per a TV i vaig aprendre molt. L'any passat vaig tindre un parell de dies de rodatge en la pel·lícula “L´Àvia i el Foraster”, amb un personatge xicotet però disfrutó. Vaig fer un cameo en “Los años nuevos”. A la fi de gener d'enguany es va estrenar “Siete días en mayo”, dirigida per Rosana Pastor, una pel·lícula a cavall entre el documental i la ficció on interprete a una documentalista que recull informació sobre la matança dels advocats d'Atotxa del 77. Ara estic a Madrid, amb “GRRRL”, però això us ho explique després
I responent a la teua pregunta, sí, clar que em queden coses per provar! Espere que no s'acaben mai els reptes que donen espurna a la vida.
Amb el teu quartet “Free Camino” explotes la teua vena de cantant i bateria, faceta que també has pogut explorar damunt de l'escenari. Què t'aporta cadascuna per separat i de quina manera poden alimentar-se l'una de l'altra?
Feia molt de temps que volia muntar una banda de Rock amb dones. Anteriorment, havia estat en Escarlates, un sextet de dones que féiem Ska, va durar molt poc i em vaig quedar amb ganes de més. Tenia clar que volia tocar la bateria i cantar alhora, és una sensació indescriptible de pur present i m'encanta. Després de diversos intents de muntar el grup, en 2024 es va materialitzar amb el nom FREE CAMINO i no puc estar més contenta de l'equip que formem les quatre. Em sembla molt necessari crear referents, és preciós trobar-se a una nena en un concert i que puga veure dones tocant instruments, que el puga naturalitzar. Algunes persones encara em pregunten “Ui, i perquè sou tot xiques?” molt senzill José Luis, perquè sí, perquè fa molta falta, perquè ens ve de gust i punt. I jo em pregunte, per què ningú li ha preguntat això a totes les bandes d'homes que han copat la història del rock? La pregunta es contesta sola.
El que és personal és polític, i en el meu cas, esta banda va més enllà de fer música. És gratificant usar este altaveu per a perseguir un món més lliure, més just, més igualitari, això em dona sentit. El mateix amb el teatre, des d'un escenari pots qüestionar l'ordre establert i remoure consciències. M'agraden els projectes que inclouen una gran reivindicació o denúncia, al llarg d’estos anys he tocat temes que em semblen importants: les cures, la vellesa, la mort, la immigració, la memòria històrica, el feminisme, la violència obstètrica, etc.
Quins records conserves del teu pas per l'Escola de l'Actor?
Recorde estos quatre anys amb moltíssim afecte. Avui dia, a vegades dic que tornaria a l'Escola de l'Actor a fer la carrera una altra vegada, amb la consciència d'ara! Quan vaig començar amb 18 anys estava emocionada amb este món nou que s'obria davant meu, després de 15 anys ficada en un col·legi catòlic va ser tot un alliberament. Va ser una de les etapes més boniques de la meua vida, aprenentatge per un tub, profes excepcionals, les mostres, les companyes i companys que es tornen família, les festes, la Vakeri, els nervis, els exàmens, els drames, els riures, compartir suors, plors i riallades, eixos passadissos plens de gent malbaratant joventut, molts descobriments, molta curiositat, ufff…quins records! Gràcies per la pregunta.
Amb el temps he valorat encara més la quantitat de professionals que ens van fer classe i ens van transmetre la vida real d'esta professió molt de prop: Lorenza di Calogero, Pau Pons, Carles Sanjaime, Pepe Galotto, Juan Mandli, Pepa Juan, Amparo Oltra, Estela Muñoz, Mario Asensi, Yevgeni Mayorga, Gabi Ochoa, José Enrique March, Dovrat Levy, Victoria Salvador, Paco Zarzoso, Sergio Villanueva, Andrés Poveda, Màriam Ombuena… (Segur que em deixe a algú)
D'estos quatre anys també em vaig emportar amigues i amics per a tota la vida, i encara que a vegades ens vegem poc ens uneix ser part de la família de la ESAC amb molt d'orgull.
Després de gairebé 13 anys des que vas acabar la teua formació a les nostres aules en què ha canviat la teua visió de la professió d'actriu?
Amb el temps t'adones de les complexitats d'esta carrera de fons, aprens que la sort és passatgera i que cal estar en constant moviment perquè surta treball.
Saber que hi ha un 90% d'atur en la nostra professió és una dada esgarrifosa i gens encoratjadora. És important estar preparada psicològicament per a les males èpoques, tindre una convicció interna molt gran per a no abandonar en l'intent i renovar-se molt, fent cursos, actualitzant el material, creant xarxa i sent present. Tot això no sempre és possible, sobretot si et toca treballar d'una altra cosa per a sobreviure.
El mundillo és complex i hi ha de tot, fredor i competitivitat i també persones meravelloses i humils que t'impulsen i et recorden perquè fas el que fas. Cada vegada sent més respecte per esta professió.
Estàs d'estrena! Del 24 de gener al 2 de març podrem veure't en el Teatre María Guerrero (CDN) formant part de l'espectacle “GRRRL”. Què ens trobarem si anem a vore'l? Quin rol exerceixes en ell?
Sí! Portem ja tres setmanes amb funcions de dimarts a diumenge i estic molt contenta amb l'acolliment que està tenint. Vindre a Madrid per treball és una meravella.
GRRRL és un espectacle que reivindica el dret a la ira de les dones, són dotze relats i un epíleg en clau de comèdia (a vegades incòmoda) en els quals, malgrat l'esforç per sortir dels cànons del patriarcat, veiem com els avanços no són suficients i continua existint un masclisme normalitzat i quotidià instal·lat en la nostra societat, moltes vegades subtil. Quan les paraules ja no són suficients el que queda és el rugit, el rugit de dones que diuen “Fins ací hem arribat!”, dones que qüestionaran esta suposada igualtat que està lluny de ser una cosa real. Veiem un retrat caricaturitzat de la figura de l'“aliat”, en estos últims anys cada vegada són més freqüents estes formes de violència sibil·lines i manipuladores, no són tan evidents com les d'abans.
El meu personatge durant l'obra és el fil conductor d'estes 13 històries, és el concepte de la Justícia, de Cronos, la que mou els fils i farà que retrocedim en el temps per a revisar estos relats i donar-los el focus que mereixen. També interprete a una bateria, faig un monòleg mentre vaig muntant la bateria i després amb tota la ràbia continguda, em faig un solo. És una escena plantejada a manera de rodatge televisiu, en la qual una marca de pantalons s'aprofita de la meua història personal com bateria d'un grup de Punk per a fer un Purple Washing de manual. És a dir, els és igual el que vaja a comptar ací, volen acabar ràpidament i obtenir la imatge que desitgen, una xica amb unes baquetes, pura estratègia de màrqueting apel·lant a un compromís amb la igualtat que no és real.
El meu personatge nomena les Riot Grrrls com els seus referents, dones que es van juntar per a fer música independentment del seu nivell i que van exigir la seua mitat del pastís en un entorn musical hipermasculinitzat, on s'exigix virtuosisme per a ocupar el mateix espai que ells.
Tens més projectes entre mans o a la vista?
Per sort sí! No sempre succeeix que tens projectes tot l'any, així que estic agraïda de poder treballar. Estaré en la pròxima producció de L'Horta Teatre que s'estrenarà al setembre, no puc revelar molt més però em fa moltíssima il·lusió estar envoltada de tanta gent a la qual admire.
Què li demanes al futur?
Al futur li demane més seny. Que deixe de ser tan distòpic a cada any que passa, que per a això ja tenim la ficció! Li demane que continuem contant històries, que no deixem de desgranar els secrets de la condició humana, les seues contradiccions i conflictes. Que siguem més esmolats. Més punkys i més intolerants amb la intolerància. Al futur també li demane dues coses més: la dimissió de Mazón i més treball per a mi i per a tots els meus companys de professió, si és a València millor!