Joana Alfonso va acabar els seus estudis en l'Escola de l'Actor en 2012. Ara, quasi 10 anys després, parlem amb ella i fem una xicoteta retrospectiva de la seua trajectòria com a actriu, creadora i clown.
Començarem per alló més difícil... Qui és Joana Alfonso?
Això mateix em pregunte jo, per ara, una gran desconeguda. Supose que algú que s'esforça a créixer, a millorar, a disfrutar del viatge, a veure les coses amb perspectiva i tot això, intentar acompanyar-lo de teatre. Que és allò que em fa sentir papallones a l’estómac.
Al llarg de la teua trajectòria, el clown sempre ha sigut un element a què has estat molt lligada. Creus que encara hi ha un desconeixement sobre este codi? Quins aspectes positius t'aporta a tu com actriu?
No sabria dir-te, potser encara falte informació, ja que no només és fer riure o fer el panoli, que també, però hi ha tota una filosofia, un moviment, quasi un estil de vida, que potser d'açò no es parle tant. Tal vegada per això, com moltes altres disciplines de les arts escèniques, està relegada a cosina segona. No és tan glamurosa, ni tan coneguda, ni tan respectada. Per a mi, com a actriu, és una ferramenta més a la que poder recórrer a l'hora d'encarar un treball. Tindre la capacitat de jugar, divertirme/ divertir, trobar la meua forma de fer les coses, arribar al deliri, viatjar en l'absurd, viure el present, no jutjar, escoltar activament en escena i al públic, reaccionar i fracassar amb humor i amor. I sobretot sentir-me orgullosa d'allò que en escena em fa ser diferent, allò que, en mi, com en tots, és únic i irrepetible.
“Tot explota”, “La vaca que riu”, “Horta”… i molts més espectacles dirigits per dones. Com valores la situació de les veus femenines en el teatre?
La meua experiència és que he estat rodejada de persones, que casualment són dones, brillants i treballadores. Que entreguen tota la seua energia als processos de creació i als seus espectacles. Insistisc, casualment, són dones i per a mi, això ha sigut el normal. Allà on vaig veig veus femenines, companyes, directores, actrius, payasas, ballarines, performers, cantants amb necessitat de comptar, però anem, que encara estem lluny de l'equitat i la paritat.
Primer "Zona Neutral” (muntatge final de la teua promoció) i ara “Horta” (L’Horta Teatre) ... Com ha sigut tornar a treballar davall la mirada de Pau Pons?
Ha sigut amor i alegria. Pau Pons és una ment privilegiada que crea teatre amb gran sensibilitat, bellesa i complexitat. Ha sigut un honor i una oportunitat tornar a trobar-me amb ella i continuar practicant allò que em va ensenyar en classe i encara no m'ix. I que després de més dos anys de gira, seguisca donant-nos notes després de la funció és tan meravellosament frustrant, que sempre serà “eixa” professora que amb la seua sola presència m'ha espentat i acompanyat en este viatge.
Després de quasi una dècada des que vas acabar la teua formació en l'Escola de l'Actor en què ha canviat la teua visió de la professió d'actriu?
Supose que ara tinc una visió més realista d'esta professió, ara sé el que implica arribar a final de mes vivint d'açò. A vegades la quantitat de treball no depén tant del bo o roín que cregues ser en el teu treball, entren molts altres factors en joc. Açò és una carrera de fons, compaginar treballs i resistir, amb dubtes constants. La meua visió ha canviat completament, les arrels de l'arbre ara son més forts, però les branques estan aprenent a moure's amb el vent, amb la inestabilitat i el constant canvi d’aire.
Els espectacles en què participes solen caracteritzar-se per la fisicidad, el contacte humà... com s'enfoca tot açò en els temps de Covid?
S'enfoca el millor que es pot. Entre els membres de la companyia, amb totes les mesures Covid possibles i necessàries. Amb el públic, segons quin espectacle, modificant distàncies, usant màscares i somrient amb els ulls. És inevitable veure un nou mur invisible que ens separa i ens impedix abraçar-nos i tocar-nos amb l'ànima, entre companys i amb el públic. I bo, creuant els dits. Jo creue molt els dits perquè tots estiguem bé i podem continuar treballant.
On podem tornar a vore’t?
A ma casa, principalment, aguaitada al balcó veient la gent passar. Però si et referixes actuant, el 17 d'abril estarem amb La vaca que riu a Sagunt i del 7 al 9 de maig amb Horta en el Teatre Nacional de Catalunya.
Què li demanes al futur?
Li demane oportunitats. I resistència per a la carrera de fons.