Paula Martínez i Vicent Francés van acabar fa dos anys els seus Estudis Professionals d'Art Dramàtic i des de llavors han continuat formant-se, especialitzant-se, creant, provant… Ara ens presenten La Galguera, una nova companyia que naix amb la intenció entrar en el panorama teatral a força d'investigar i experimentar sobre les arts vives. Sense cotilles, sense etiquetes, completament lliures…
Esta semana estrenan «Huésped» un monólogo escrito por Paula para la IV convocatoria de Autoría de SGAE y Ultramar que protagoniza ella misma.
L'obra dirigida per Marcos Sproston i amb Vicent Francés com a ajudant de direcció es podrà veure del 3 al 13 a la Sala Ultramar.
Sobre la seua companyia, el seu primer muntatge, els seus plans de futur i molt més hem parlat amb ells.
Qui hi ha darrere de la companyia La Galguera?
Vicent Francés, Paula Martínez, Marcos Sproston i Patricia Vargas.
Com sorgeix la vostra unió?
El nucli sinèrgic de la companyia som nosaltres dos, Paula i Vicent, els qui descobrim durant la nostra formació en l’ESAC el fàcil que era treballar junts. Per això decidim aprofitar l'oportunitat que teníem amb el text resultat de la IV convocatòria d'autoria de la Sala Ultramar amb SGAE. Amb este projecte sobre la taula es va unir Marcos, que ja coneixia el text per haver vist la lectura dramatitzada. Amb Marcos va arribar Patri, i el que va començar sent un encàrrec de disseny d'il·luminació, va acabar convertint-se en un membre central de la companyia que s'encarrega de la fotografia, la comunicació i la il·luminació.
Què ofereix esta nova i jove companyia teatral?
Per a nosaltres un lloc segur en el qual investigar i experimentar sobre les formes i continguts escènics.
Busquem crear un contingut destinat a un públic jove més allunyat del món teatral. Aspirem a trencar els clixés que envolten al teatre en la nostra generació, volem atraure a aquells que pensen que la cultura només són concerts i museus, als quals busquen acostar-se a ella però la inèrcia dels quals no és pròxima a les sales de teatre.
A més, després de descobrir les odissees burocràtiques que envolten la formació de qualsevol col·lectiu cultural, volem servir de suport a la creació emergent en el nostre territori.
Imagine que, després d'eixir de l'Escola de l'Actor, cal començar a obrir-se camí en l'escena teatral valenciana...
Sí, quedar-se esperant no és una opció, per això mateix decidim crear esta companyia i no deixar passar l'oportunitat que ens va brindar la Sala Ultramar i tindre un text propi sobre el qual podíem treballar.
A més ens agrada estar en constant formació, alguna cosa que considerem indispensable en la vida en general i en el món teatral en concret. Des que acabem la nostra formació en l’ESAC hem realitzat tres cursos de dramatúrgia i un d'arts vives amb diferents professionals.
D'altra banda hi ha múltiples festivals que poden ser una bona oportunitat per a continuar treballant i desenvolupar noves idees.
En definitiva, és un món complicat al qual cal dedicar-li ganes i llàgrimes des del moment en el qual deixes d'escoltar els aplaudiments del muntatge final.
Parleu-nos del vostre primer muntatge...
“Huésped” és un text amb tocs d’autoficció que parla de temes tan universals com la soledat encara que matisat des del prisma generacional. En ell es tracten temes com l'abandó, el suïcidi, la identitat i les xarxes socials.
És un monòleg per a una veu femenina que intercala diferents registres. Des de la companyia i des de les institucions públiques amb les seues ajudes inexistents s'ha decidit potenciar la soledat amb una escenografia minimalista, posant en valor l'actuació d'una intèrpret que ho construeix tot des del cos i la paraula.
Ha sigut un muntatge complicat travessat per la COVID i la pobresa. Amb dues quarantenes i cap lloc d'assajos oficial. La falta de pressupost ens ha espentat a jugar des de les nostres pròpies cases, parcs, teulades, descampats, skypes, espais ocupats i llocs cedits per gent meravellosa com la que forma “Espai Sankofa”.
Un monòleg escrit i protagonitzat per Paula… Escriure i interpretar? Ningú millor que tu per a comprendre al personatge...
Si alguna cosa he comprés des que vaig començar a escriure és que no sé escriure des d'una veu que no siga meua. Això és complicat perquè em fa sentir que algun dia, potser prompte, ja no té res més a dir. Tanmateix això és una cosa que facilita el treball a l'hora d'acostar-se a la interpretació perquè si, el personatge sóc jo. Crec que alberga les parts més lluminoses de la meua mateixa però també la més fosques, compartim records de vacances al sol però també els pous més profunds i foscos.
Això ha fet del procés una cosa tan senzilla com complicat. L'he rebutjada tant com em rebutge a mi, l'he feta feble per no voler assumir la meua pròpia força, hem crescut, m'ha escopit en la cara, ha rigut de mi i m'ha abraçat després de cada assaig, bo o dolent.
Una cosa interessant és que durant gran part del procés vaig intentar allunyar a la dramaturga de l'actriu. Volia que altres veus crearen i modelaren “Huésped” però conforme va avançar el procés em vaig adonar que l'única persona que albergava la veritat del personatge era jo, potser no com a actriu però sí com a dramaturga. Va ser un procés empoderant tornar a descobrir una veu que jo mateixa havia decidit deixar d'escoltar.
Per què heu triat a Marcos Sproston per a realitzar la direcció?
Van influir dos factors principalment, el primer va ser que Marcos coneixia a Paula, hi havia prou bon rotllo i va acudir a la lectura. El segon, que la nostra directora de muntatge final de carrera, Begoña Tena, ens ho va proposar un dia que ens trobem pel carrer i no ens va semblar una mala idea. Era una persona jove, que entenia de primera mà gran part dels temes que tracta la peça i amb experiència prèvia en direcció…
Què espereu d'estos dies en el teatre?
Esperem una cosa tan simple com poder viure i gaudir cada passada. No sabem molt bé si és perquè és l'única cosa que s'ha d'esperar del teatre, o perquè és l'única cosa que pot fer amb tot el que està passant en el món.
Està sent molt complicat crear, programar i en definitiva, sobreviure teatralment a la pandèmia?
Era la primera vegada que ens enfrontàvem a tot això professionalment, així que va ser complicat des del principi. La pandèmia sol ho va empitjorar tot més. Anàvem a estrenar al juny i es va paralitzar tot.
El dubte va ser una cosa molt difícil de gestionar durant estos mesos: saber si tot el que havíem fet serviria d'alguna cosa, si el nostre projecte veuria la llum, si es reduirien encara més les oportunitats… Fins i tot fins fa un parell de setmanes, els assajos es van haver de paralitzar per un contacte positiu amb l'equip. Va ser una bogeria de la qual ara podem riure'ns, però amb el riure baixet. Ara és quan ens sentim en un vertader estat d'alarma constant.