Segurament a molts vos sone la seua cara de projectes com “L’ Alqueria Blanca” ,”La forastera” o “Todo lo otro”. Però per a nosaltres sempre serà eixa alumna que es va formar fa anys en les nostres aules. Hui ens entrevistem amb María Maroto.
Començarem per allò més difícil... Qui és María Maroto?
Mira, just l'altre dia una amiga deia que quan em facen eixa pregunta hauria de contestar: “En la indefinició em sent molt a gust”. I crec que m'identifique totalment així que ni més menys que afegir.
En la xicoteta pantalla portem molt de temps veient-te interpretar a Raquel en “L’Alqueria Blanca”, que enguany ha tornat amb nous episodis... Ha sigut fàcil tornar a ficar-te en les seues sabates després de tant temps?
Ha sigut molt interessant perquè, per una banda, era extrany després de tant temps… però ha sigut curiós veure com el cos té memòria i l'essència de Raquel ha eixit sola sense que haguera de fer res. El curiós al veure la sèrie és que crec que hi ha un salt de qualitat en molts sentits, també a nivell interpretatiu però els personatges seguixen amb la seua essència. Han madurat amb nosaltres i això és bonic.
També en A Punt et vam veure protagonitzant “La forastera”, en la que interpretaves a una dona que viu a Barcelona i es veu obligada a tornar a la seua terra. Tu que treballes molt fora de Valencia... Què se sent al tornar?
“La forastera” va ser un projecte molt especial per moltes coses. Primer perquè Oscar Bernacer, a què vull i admire, confiara en el meu per al projecte sense dubtar; segon perquè portàvem quasi 8 anys sense televisió valenciana i formar part d'un dels projectes que obrien eixa etapa era bonic i tercer, si, treballar a València sempre és bé. Una pena que el projecte no tinguera més trajectòria…
I més recentment hem disfrutat de la teua interpretació en “Todo lo otro”, la sèrie de HBO Max creada per Abril Zamora. Què pots contar-nos del teu personatge i d'esta experiència?
Bé amb Eva he treballat amb la meua part més patètica, no per ridícula, sinó perquè és un personatge que viu en una constant contradicció amb els seus principis i les seues accions i crec que és molt guai poder expressar eixa part de nosaltres que ens avergonyix. L'experiència ha sigut un son, sempre treballar amb Abril és un gust. Esta vegada, encara que estava HBO Max darrere, no hem notat diferència a quan féiem teatre per quatre euros i això diu molt de l'afecte que hi ha en el projecte. Ha sigut un son anar a rodar amb amics i sentir-se a casa tot el temps. Açò passa una vegada en la vida, crec.
Ja vas treballar sota la direcció d'Abril en “Señoras del (H) ampa” i, abans d'això, en els muntatges teatrals “Temporada Baja”, “Yernos que aman” o “Pulveriza”. Com és treballar davall les seues ordres?
Sempre que treballe amb Abril em fa recordar perquè vull ser actriu, perquè el seu valor i respecte pel treball fa que disfrutes i dónes el millor de tu. És una directora amb les coses molt clares i sap transmetre-les perquè entres en el seu món, però sobretot beu molt de qui té davant i crec que això és escàs en la direcció en general. Per a mi treballar amb Abril és molt fàcil perquè ens entenem a la primera i a més disfrutem treballant juntes. Però l'he vist dirigir a molta gent, amb la que no tenia una relació d'amistat, i sempre és igual. Valora a qui té davant, aconseguix que brille traient-li el millor i el més important acabes passant-t'ho molt bé i això sempre es nota en el resultat.
Des del teu pas per l'Escola de l'Actor en què ha canviat la teua visió de la professió d'actriu?
Bé.... A mi m'encantava l’escola. Tinc records preciosos i estar allí m'ha servit per a inspirar-me i motivar-me moltíssim sobretot amb el professorat tan guai que teniu. La meua visió ha canviat, clar. Vaig tindre la sort de començar a treballar molt prompte i crec que al final on verdaderament aprens és treballant perquè és on t'enfrontes a la busca del resultat ja i que la resta ho aprove. Al final m'he adonat de que això és contraproduent. Esforçar-se, analitzar massa el que cal fer i com va en contra d'este treball per a mi. He descobert no fa massa que quant més em relaxe i disfrute, més concentrada estic en el que he de fer i més oberta que el resultat siga el que demana l'obra i no la idea que jo tenia en el meu cap.
Cine, teatre... Teatre, cine... Què t'aporta cadascuna? Li tens un amor especial a alguna?
L'eterna pregunta. Ame les dos. El teatre és una experiència màgica i, a vegades, tediosa també. Repetir tots els dies el mateix a vegades dóna com a peresa, però per un altre costat precisament al repetir tots els dies el mateix et dónes compte de com canvia l'obra segons tu estigues, el públic i això és preciós. Després, rodar és molt guai. Vas, fas les seqüències que et toquen eixe dia i les disfrutes al màxim perquè ja no les tornaràs a fer. La putada d'això que es queda registrat i si no vas estar fina et fots, jajaja. Em quede amb les dos.
On podem tornar a vore’t?
Ara mateix en “Todo lo otro” en HBO Max, en “L’Alqueria Blanca” i al desembre en Teatres del Canal a Madrid amb “Ojos que no ven”, una obra molt xula de Natalia Mateo dirigida per Carles Alfaro.
Què li demanes al futur?
Que a poc a poc ens arrisquem totes i tots a ser més nosaltres mateixos i a deixar-nos veure perquè segur que això porta canvis interessants en la professió i en general. I, per a mi, més treball!